Resultaria força típic desitjar un món sense guerres ni violència; un món regnat per la pau i la igualtat. Parlo de típic però no de “prescindible”, que en cap cas s’impliquen l’un a l’altre.
Realment, seria fantàstic un món així; una utopia, si més no.
Seria fantàstic desconèixer paraules com tristesa o solitud, però potser llavors ens veuríem abocats a una cadena de monòtona felicitat. A la vegada, però, resultaria fantàstic que m’equivoqués i realment fos possible trobar l’equilibri dins el caos.
Seria magnífic que desapareguessin els prejudicis i anar per la vida sense compliments, anomenant les coses pel seu nom.
Seria fantàstic que l’esperança no es perdés mai, que ens trobéssim com a casa a tot arreu i que la felicitat s’encomanés només amb un somriure; que ningú es sentís desplaçat enlloc i que mai paguessin justos per pecadors.
Que utòpic i, alhora, que esperançador que existís només un sol món. Un sol món on desaparegués aquest capitalisme caníbal i hipòcrita al que estem sotmesos, on els somnis fossin de tots i les paraules servissin d’alguna cosa.
Però, al final, ens aturem a pensar i ens adonem que el món està mancat de tantíssimes coses que ni tan sols sabem quina és la nostra raó de ser.
I com d’equivocats anem quan creiem que poca cosa podem arreglar davant quelcom que ha estat erosionat durant segles i segles. Què fer, doncs, quan tot allò fantàstic per a nosaltres desapareix en un efímer segon, posant-nos la realitat al davant.
Que fantàstic seria que, finalment, s’acomplís la nostra utopia.
Anna Sardà, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada