Aquest és l’encapçalament de la carta que publica aquest dimarts el diari italià Corriere della Sera on diversos catòlics catalans donen la benvinguda a Benet XVI a Catalunya.
La carta publicada a Itàlia agraeix al Sant Pare la seva visita, en la doble vessant simbòlica i artística del temple de Gaudí i social de l’Obra del Nen Déu. Alhora, agraeix la seva presència “un territori amb una consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial” i “a un país amb arrels cristianes”. Alhora, remarca la vitalitat actual de l’Església a Catalunya.
Sant Pare,
Ens alegra expressar-vos l’agraïment per la vostra pròxima visita apostòlica a Barcelona.
Veniu a dedicar el temple de la Sagrada Família i coroneu el desig de generacions que han posat la seva fe, el seu esforç, el seu talent per dedicar a Déu l’espai que ara ja és l’edifici més emblemàtic de la ciutat i una de les grans meravelles artístiques del món cristià. El treball meticulós, generós i alhora creatiu d’Antoni Gaudí és un model per a tots nosaltres.
I visitant els infants de l’Obra del Nen Déu, ens feu compartir la preocupació cristiana envers els més febles i el reconeixement de l’aportació de les famílies a crear una societat més justa i més humana. És també una preocupació per a nosaltres en aquest context de crisi econòmica que ens urgeix a repensar una societat on el centre sigui la dignitat de la persona i el respecte a la vida.
Barcelona és cap i casal de Catalunya. Arribeu a un territori amb una consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial, com s’explicita en el document episcopal “Arrels Cristianes de Catalunya”.
Us donen la benvinguda a un país amb arrels cristianes. Fa mil anys, cercant l’empara de la Seu de Pere i adoptant la litúrgia romana, va començar un procés d’identitat cultural que és ben viu als nostres dies. Al llarg dels segles l’Església a Catalunya ha creat cultura i la cultura ha configurat l’Església. Això ha donat fruits de santedat i trets ben propis que han fet de Catalunya una terra d’acolliment i l’han oberta als pobles veïns i al món sencer.
Avui, amb centres educatius de prestigi i oberts a tothom; amb un ampli teixit associatiu i cultural; amb un rellevant nivell d’estudi bíblic, litúrgic i teològic; amb el cultiu de les tradicions religioses populars; i amb un reconegut compromís social i caritatiu, els cristians continuem sent “sal” de la nostra terra.
Som una comunitat cristiana amb orígens paulins, que van forjar la primitiva església tarraconense. Ara, desitgem que el vostre pas per casa nostra, pregant amb nosaltres i en la nostra llengua, i transmetent-nos la Paraula de Déu, marqui una fita en la fortalesa dels creients i sigui un encoratjament per a la concòrdia entre tots.
Amb aquests sentiments us donem la nostra benvinguda a Catalunya.
Barcelona, 2 de novembre de 2010
Jordi Pujol, ex President de la Generalitat de Catalunya.
Joan Rigol, ex President del Parlament de Catalunya.
Eugeni Gay, Magistrat del Tribunal Constitucional.
Josep Fèlix Ballesteros, Alcalde de Tarragona.
Àngel Ros, Alcalde de Lleida.
Josep Maria Soler, O.S.B., Abat de Montserrat.
Josep Alegre, O.Cist., Abat de Poblet.
Gertrudis Nin, O.S.B., Abadessa de Sant Pere de les Puel·les.
Montserrat Viñas, O.S.B., Abadessa de Sant Benet de Montserrat.
Valentí Miserachs, President del Pontifici Institut de Música Sacra.
Josep M. Abella, C.M.F., Superior General dels Missioners Claretians.
Emili Turú, F.M.S., Superior General dels Germans Maristes.
Josep Maria Balcells, Sch.P., ex Superior General dels Escolapis.
Cristina Martínez, S.T.J., Presidenta de la Unió de Religiosos de Catalunya.
Màxim Muñoz, C.M.F., Vicepresident de la Unió de Religiosos de Catalunya.
Josep Maria Cullell, Assessor de la Prefectura d'Assumptes Econòmics de la Santa Seu.
Josep Maria Romaguera, Consiliari Internacional de la Joventut Obrera Cristiana.
Artur Mas, President de CiU.
Josep Antoni Duran i Lleida, President del Comitè de Govern d’UDC.
Jordi Carbonell, President Honorífic d’ERC.
Xavier Trias, President del Grup Municipal de CDC de Barcelona.
Núria de Gispert, ex Consellera de Justícia (UDC).
Josep Maria Carbonell, ex President del Consell Audiovisual de Catalunya.
Ignasi Garcia Clavel, ex Director General d’Afers Religiosos.
Jordi Lòpez Camps, ex Director General d’Afers Religiosos (PSC).
Joan Viñas, Rector de la Universitat de Lleida.
Ramon Pascual, ex Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Josep Oriol Pujol, Director General de la Fundació Pere Tarrés.
Pilar Malla, ex Síndica de Greuges de Barcelona.
Eduard Ibàñez, President de la Comissió General de Justícia i Pau d’Espanya
Pere Lluís Font, Vicepresident de la Fundació Joan Maragall.
Tica Font, directora de l'Institut Català Internacional per la Pau.
Josep M. Benítez i Riera, S.J., historiador.
Albert Manent, Director del Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya.
Ramon Pla, Director de Qüestions de Vida Cristiana.
Jordi Bonet Armengol, Arquitecte-director del Temple Expiatori de la Sagrada Família.
Font de la informació: www.catalunyareligio.cat
30/10/10
La Castanyada?....
Doncs, us felicito perquè la veig com una acció pastoral (un servei!) que ajuda a veure els elements festius de la nostra cultura popular en relació al calendari i al que celebrem els cristians, ens ajuda a comprendre’ns ara i aquí.
Sabíeu que hi ha diverses llegendes i tradicions que vinculen la castanyada amb la festa dels Difunts? “Una de les més populars és la llegenda del campaner. Es una explicació molt antiga segons la qual, el dia dels Difunts, el record de les persones estimades que han mort era ben viu, les persones mortes retornaven per unes hores a la seva llar, per tal d’ajudar-los i que poguessin trobar el camí de tornada cap al cel, s’encenien fogueres i espelmes i es feien sonar les campanes durant tota la nit, i se’n feien pregàries. Els encarregats d’aquesta tasca eren els campaners que, aquell vespre, es cansaven una cosa mai vista!. Per combatre la son, el fred i el cansament, encenien un bon foc i anaven torrant castanyes. Segons la llegenda, van ser doncs els campaners, els qui, d’aquesta manera tan humil, van donar origen a les nostres castanyades. Una festa antiquíssima”
Però què en diu, la història? “L’única cosa que sabem del cert és que, a Catalunya, el costum de menjar castanyes per Tots Sants (seguit del dia de Commemoració dels fidels difunts) ja existia al segle XVIII, és a dir, fa més de tres-cents anys. Tanmateix, és probable que es tracti d’una tradició força més antiga. De fet, la festa de Tots Sants es va instituir molt temps abans, concretament l’any 835 (fa més de mil anys!!!), a instàncies del Papa Gregori IV. I sembla que, tal com passa amb moltes altres festes del nostre calendari, ja devia celebrar-se en època romana i, fins i tot, abans”.
Aquestes referències són a partir del que diu la revista "Cavall Fort", 1062, d'octubre de 2006.
Cordialment
Joan Anton Cedó
Sabíeu que hi ha diverses llegendes i tradicions que vinculen la castanyada amb la festa dels Difunts? “Una de les més populars és la llegenda del campaner. Es una explicació molt antiga segons la qual, el dia dels Difunts, el record de les persones estimades que han mort era ben viu, les persones mortes retornaven per unes hores a la seva llar, per tal d’ajudar-los i que poguessin trobar el camí de tornada cap al cel, s’encenien fogueres i espelmes i es feien sonar les campanes durant tota la nit, i se’n feien pregàries. Els encarregats d’aquesta tasca eren els campaners que, aquell vespre, es cansaven una cosa mai vista!. Per combatre la son, el fred i el cansament, encenien un bon foc i anaven torrant castanyes. Segons la llegenda, van ser doncs els campaners, els qui, d’aquesta manera tan humil, van donar origen a les nostres castanyades. Una festa antiquíssima”
Però què en diu, la història? “L’única cosa que sabem del cert és que, a Catalunya, el costum de menjar castanyes per Tots Sants (seguit del dia de Commemoració dels fidels difunts) ja existia al segle XVIII, és a dir, fa més de tres-cents anys. Tanmateix, és probable que es tracti d’una tradició força més antiga. De fet, la festa de Tots Sants es va instituir molt temps abans, concretament l’any 835 (fa més de mil anys!!!), a instàncies del Papa Gregori IV. I sembla que, tal com passa amb moltes altres festes del nostre calendari, ja devia celebrar-se en època romana i, fins i tot, abans”.
Aquestes referències són a partir del que diu la revista "Cavall Fort", 1062, d'octubre de 2006.
Cordialment
Joan Anton Cedó
27/10/10
31 d'octubre: Castanyada 2010!
Tindrem castanyes calentes,panellets i vi dolç! Us hi esperem a tots!
5/10/10
Grups i Horaris del curs 10-11
El dia 8 d'octubre els grups de joves de la Parròquia inicien el curs 10-11 i s'organitzen en els següents grups:
Grups de joves d'iniciació. (1r i 2n any)
Horari: divendres de 20:15h a 21:15h.
Grup de joves gran.
Horari: dissabtes de 20:15h a 21:15h.
Excepcionalment, el dia 8 d'octubre els dos grups d'iniciació començaran la reunió a les 20h fins a les 21h.
Podeu consultar els dies que hi ha reunió a l'agenda del curs, de la secció d'enllaços del bloc.
Grups de joves d'iniciació. (1r i 2n any)
Horari: divendres de 20:15h a 21:15h.
Grup de joves gran.
Horari: dissabtes de 20:15h a 21:15h.
Excepcionalment, el dia 8 d'octubre els dos grups d'iniciació començaran la reunió a les 20h fins a les 21h.
Podeu consultar els dies que hi ha reunió a l'agenda del curs, de la secció d'enllaços del bloc.
TROBADA D'INICI DE CURS 10-11
La trobada va començar a les 10h, del dissabte 2 d'octubre, al centre parroquial. La primera activitat del dia estava relacionada amb el Camí de Santiago, que els joves de la parròquia vàrem fer entre l'1 i el 8 d'agost.
Abans de començar havíem d'escollir quina roba faríem servir per a caminar.
Durant les aturades del camí coneixies altres persones i conversàvem amb elles.
Per últim havíem d'aconseguir l'aigua que ens permetria recuperar-nos d'una llarga jornada pels camins de Galícia.
Després d’aquest inici, i ja ficats plenament en la trobada, començàrem a pensar en certes situacions de la vida diària i de les nostres reaccions enfront d’elles. Som gent que fugim, som simples espectadors d’allò que ens passa pel voltant, o ens comprometem?
Tot seguit, vam veure la pel·lícula “La ciudad de la alegría”. Cadascú tenia la tasca d'anotar les dues frases de la pel·lícula que més li agradessin.
En finalitzar la pel·lícula, entre tots varem decidir quina era la frase que ens agradava més de totes les que havíem recollit.
La frase fou la següent: La confiança es troba en el cor, i és l’ única cosa que no es pot comprar amb diners. Considerem que el fet de confiar en altres persones, és difícil, però bàsic i que quan aquesta confiança es trenca, és encara més difícil que torni al nivell que tenia en un principi. Per això és tan valuosa, necessària i només es pot aconseguir amb temps i dedicació.
Després de dinar, per grups vam compartir situacions que ens recordava una cançó feta pel mateix grup de joves de la parròquia, després ens la vam aprendre per cantar-la tots junts.
Es va presentar el projecte que seguiríem aquest any com a joves en la parròquia: Gra de Sorra i vam acabar la trobada a la missa del vespre.
Abans de començar havíem d'escollir quina roba faríem servir per a caminar.
Durant les aturades del camí coneixies altres persones i conversàvem amb elles.
Per últim havíem d'aconseguir l'aigua que ens permetria recuperar-nos d'una llarga jornada pels camins de Galícia.
Després d’aquest inici, i ja ficats plenament en la trobada, començàrem a pensar en certes situacions de la vida diària i de les nostres reaccions enfront d’elles. Som gent que fugim, som simples espectadors d’allò que ens passa pel voltant, o ens comprometem?
Tot seguit, vam veure la pel·lícula “La ciudad de la alegría”. Cadascú tenia la tasca d'anotar les dues frases de la pel·lícula que més li agradessin.
En finalitzar la pel·lícula, entre tots varem decidir quina era la frase que ens agradava més de totes les que havíem recollit.
La frase fou la següent: La confiança es troba en el cor, i és l’ única cosa que no es pot comprar amb diners. Considerem que el fet de confiar en altres persones, és difícil, però bàsic i que quan aquesta confiança es trenca, és encara més difícil que torni al nivell que tenia en un principi. Per això és tan valuosa, necessària i només es pot aconseguir amb temps i dedicació.
Després de dinar, per grups vam compartir situacions que ens recordava una cançó feta pel mateix grup de joves de la parròquia, després ens la vam aprendre per cantar-la tots junts.
Es va presentar el projecte que seguiríem aquest any com a joves en la parròquia: Gra de Sorra i vam acabar la trobada a la missa del vespre.
11/8/10
Els pelegrins ja som aquí!
Els joves de la Parròquia ja estem a casa! Vàrem arribar a Tarragona el dia 9 d'agost a les 03:45h de la matinada. El camí ha estat una gran experiència per a tots i una oportunitat per a compartir la nostra Fe amb 500 joves de tota Catalunya i Balears. Gràcies a tots pel vostre esforç i il·lusió al llarg del camí! Ens veiem al setembre a la Parròquia!
Aquí us deixem unes quantes fotografies del nostre camí!
Aquí us deixem unes quantes fotografies del nostre camí!
30/7/10
Camí de Santiago 2010
El dia 31 de juliol 30 joves de la Parròquia de Sant Pau començarem el seu pelegrinatge cap a Santiago, on participarem en la "Peregrinación y encuentro de jóvenes", juntament amb joves de tota Catalunya, Andorra i Balears. Us desitgem a tots un bon estiu!
Himne de la PEJ 2010:
Himne de la PEJ 2010:
15/6/10
Vídeo: La creu de les JMJ a Tarragona
Vídeo editat per la Delejot del dia 15 de maig, on els joves de la parròquia de Sant Pau vàrem participar en la vetlla de de pregària per l'arribada de la creu de les Jornades Mundials de la Joventut.
13/6/10
SANTIAGO 2010
Benvolguts joves,
Tots els joves que vàreu fer la preinscripció al Camí de Santiago, cal que passeu pel despatx a pagar els 320€. Els que sou menors d'edat també heu de portar totes les autoritzacions firmades pels vostres pares amb la corresponent documentació que es demana en cada paper. Les autoritzacions us les podeu descarregar en aquest enllaç:
AUTORITZACIONS SANTIAGO 2010
El termini per a fer el pagament i portar les autoritzacions és el divendres 25 de juny. El més probable és que un cop els responsables tinguem una reunió a nivell de la delegació de joves de Tarragona (el dia 26 de juny), us convoquem a tots per a fer una reunió a la Parròquia amb els vostres pares (començaments de juliol) per explicar què necessiteu per al viatge, horaris, etc...
Si algú no pot imprimir les autoritzacions n'hi ha algunes còpies al despatx de la Parròquia.
Gràcies i fins aviat!
Tots els joves que vàreu fer la preinscripció al Camí de Santiago, cal que passeu pel despatx a pagar els 320€. Els que sou menors d'edat també heu de portar totes les autoritzacions firmades pels vostres pares amb la corresponent documentació que es demana en cada paper. Les autoritzacions us les podeu descarregar en aquest enllaç:
AUTORITZACIONS SANTIAGO 2010
El termini per a fer el pagament i portar les autoritzacions és el divendres 25 de juny. El més probable és que un cop els responsables tinguem una reunió a nivell de la delegació de joves de Tarragona (el dia 26 de juny), us convoquem a tots per a fer una reunió a la Parròquia amb els vostres pares (començaments de juliol) per explicar què necessiteu per al viatge, horaris, etc...
Si algú no pot imprimir les autoritzacions n'hi ha algunes còpies al despatx de la Parròquia.
Gràcies i fins aviat!
4/6/10
Música de l'Aplec de l'Esperit 2010
Aquí teniu uns enllaços del bloc de l'Aplec de l'esperit de Terrassa 2010 on hi podeu trobar totes les cançons que vàrem cantar durant el dia.
Música en MP3.
Partitures i lletres de les cançons.
Música en MP3.
Partitures i lletres de les cançons.
30/5/10
Resum de l'Aplec de l'Esperit (TV3)
El programa de TV3 "Signes dels temps" ofereix un ampli resum de les principals activitats de l'Aplec de l'Esperit durant els primers 20 minuts del programa emès el dia 30 de maig a les 9h.
26/5/10
25/5/10
MISSATGE DELS BISBES DE CATALUNYA ALS JOVES DE L’APLEC DE L’ESPERIT. TERRASSA 2010
Estimats joves: Coratge!
Aplegats per l’Esperit a Terrassa, ens adrecem a vosaltres, nois i noies de les diòcesis de Catalunya, Balears i Andorra que hi heu participat, i alhora a tots els altres joves que cerquen, entre moltes propostes de vida, la que més empleni el seu desig de realització personal i de millora del petit i gran món de cada dia.
No només hem recordat la primera Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i deixebles de Jesús per fer-ne els seus testimonis, sinó que hem viscut una nova Pentecosta, ben conscients d’haver rebut pel baptisme i la confirmació l’Esperit Sant Defensor, Esperit de saviesa i d’intel·ligència, Esperit de consell i de fortalesa, Esperit de ciència i de pietat, Esperit que ens fa experimentar i invocar Déu com a Pare.
Aquest és el desè Aplec de l’Esperit en el qual, recollint la torxa de tots els anteriors, ens hem ajudat, per l’acció de l’Esperit, a refermar el convenciment, que Jesús és amb nosaltres cada dia.
Us fem novament la proposta de Jesús per viure de veritat. Ell mateix és qui se’ns ofereix com el camí, la veritat i la vida.
QUÈ DESITGEU A LA VIDA?
-No deixeu mai de fer-vos preguntes, les grans preguntes, sobre allò que desitgeu, i alhora sigueu capaços de cercar respostes, fiant-vos de la “saviesa” i “experiència” dels que han fet la mateixa recerca fiant-se de Jesús de Natzaret.
No estigueu satisfets amb les quatre distraccions i entreteniments que la moda posa a les vostres mans, oblidant-vos de la recerca de sentit, felicitat, amor i veritat.
Que no se us arrapi al cor l’individualisme, la sensació d’inutilitat, la recerca del plaer i el benefici sense cap més criteri. No us deixeu abatre pels possibles fracassos.
NO FIXEU ELS ULLS EN NINGÚ MÉS QUE JESÚS! I SIGUEU DEIXEBLES SEUS!
- El deixeble descobreix Jesucrist, l’estima, el segueix i experimenta que, gràcies a Ell, canvia la seva vida, recolzat en l’amor de Déu, el Pare.
- El deixeble sap que es troba de pas, que la veritable pàtria, la vida i l’amor del tot i per sempre serà un regal al final del camí, quan arribi a la casa del Pare, d’on ha sortit, després de traspassar l’abisme de la mort, perquè Jesús hi ha passat, l’ha vençuda i nosaltres formem la mateixa cordada.
- El deixeble llegeix, medita, prega amb l’Antic i el Nou Testament, on hi troba una Paraula que és Bona Notícia, orientació, ànim, coratge i, alhora, exigència.
- El deixeble s’interessa per la persona concreta, la seva història, vida, necessitats i, si cal oferir-se per a un servei, el fa; i si cal fer festa, en participa; i si cal oferir consol, l’ofereix.
- El deixeble necessita un aliment que és el Crist, per restar-hi unit, rebre els seus dons i donar fruit. Per això participa, sobretot els diumenges, de l’Eucaristia amb els altres germans en la fe.
- El deixeble camina al costat dels altres deixebles, formant part de la família que és l’Església.
- El deixeble esdevé proïsme, capaç de dialogar, d’ajudar, de sacrificar-se pels altres, tot explicant i donant testimoni de les raons de la seva vida i, sobretot, oferint la pròpia experiència d’amistat amb Jesús.
- El deixeble, malgrat les ofertes més fàcils i les dreceres més atraients que se li ofereixen, no abandona.
- El deixeble pot contemplar el món, els fets, les persones i ell mateix d’una manera diferent, des de la mirada amorosa de Déu, que reconeix en Jesús, gràcies a la pregària.
- El deixeble té Maria com a Mare, se li confia i se sent encoratjat a respondre –com Ella- amb un sí a la missió a la qual Déu el crida.
SIGUEU MEMBRES VIUS DE L’ESGLÉSIA, LA FAMÍLIA DE DÉU.
Sí, l’Església us necessita, us necessitem, per rejovenir-la, per fer-la llar acollidora per als altres joves. I vosaltres la necessiteu perquè us ofereix el Crist i els seus dons. L’Església us acompanya en el vostre camí, i hi trobareu el perdó, la fortalesa, la pau, el millor tresor.
Visqueu units i sigueu membres vius de la nostra família eclesial, la de Jesús i la de tots nosaltres, malgrat que a vegades enfosquim el seu rostre. Col·laboreu a fer-la més bonica, més atraient, més coherent amb la Bona Notícia que ofereix.
CONFIEU EN L’ESPERIT!
Sense el gran do de Jesús, l’Esperit Sant, res no podem.
L’Esperit:
- Renta tot el que no és net, en nosaltres i fora de nosaltres.
- Rega el que és sec, sigui de fe, d’esperança, d’estimació, de raons per a viure. Aigua que amoroseix tantes i tantes sequeres interiors.
- Guareix tota malaltia.
- Suavitza les nostres asprors, malhumor, tensions, dureses.
- Ens enfervoreix quan el desamor a Déu i als altres se’ns arrapa al cor.
- Ens condueix ben regits i orientats.
- Dóna el mèrit de la virtut, el camí de la salut, la joia immortal i plena.
Amb els dons de l’Esperit, recolzats en l’amor de Déu-Pare, acompanyats cada dia pel Senyor Jesús, visqueu la vostra vida de cada dia, a la família, al treball o estudiant, a la parròquia, al grup o moviment...sense por i amb la joia de ser testimonis de la Bona Nova.
Amb tot l’afecte i la benedicció dels vostres bisbes.
Aplegats per l’Esperit a Terrassa, ens adrecem a vosaltres, nois i noies de les diòcesis de Catalunya, Balears i Andorra que hi heu participat, i alhora a tots els altres joves que cerquen, entre moltes propostes de vida, la que més empleni el seu desig de realització personal i de millora del petit i gran món de cada dia.
No només hem recordat la primera Pentecosta, la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i deixebles de Jesús per fer-ne els seus testimonis, sinó que hem viscut una nova Pentecosta, ben conscients d’haver rebut pel baptisme i la confirmació l’Esperit Sant Defensor, Esperit de saviesa i d’intel·ligència, Esperit de consell i de fortalesa, Esperit de ciència i de pietat, Esperit que ens fa experimentar i invocar Déu com a Pare.
Aquest és el desè Aplec de l’Esperit en el qual, recollint la torxa de tots els anteriors, ens hem ajudat, per l’acció de l’Esperit, a refermar el convenciment, que Jesús és amb nosaltres cada dia.
Us fem novament la proposta de Jesús per viure de veritat. Ell mateix és qui se’ns ofereix com el camí, la veritat i la vida.
QUÈ DESITGEU A LA VIDA?
-No deixeu mai de fer-vos preguntes, les grans preguntes, sobre allò que desitgeu, i alhora sigueu capaços de cercar respostes, fiant-vos de la “saviesa” i “experiència” dels que han fet la mateixa recerca fiant-se de Jesús de Natzaret.
No estigueu satisfets amb les quatre distraccions i entreteniments que la moda posa a les vostres mans, oblidant-vos de la recerca de sentit, felicitat, amor i veritat.
Que no se us arrapi al cor l’individualisme, la sensació d’inutilitat, la recerca del plaer i el benefici sense cap més criteri. No us deixeu abatre pels possibles fracassos.
NO FIXEU ELS ULLS EN NINGÚ MÉS QUE JESÚS! I SIGUEU DEIXEBLES SEUS!
- El deixeble descobreix Jesucrist, l’estima, el segueix i experimenta que, gràcies a Ell, canvia la seva vida, recolzat en l’amor de Déu, el Pare.
- El deixeble sap que es troba de pas, que la veritable pàtria, la vida i l’amor del tot i per sempre serà un regal al final del camí, quan arribi a la casa del Pare, d’on ha sortit, després de traspassar l’abisme de la mort, perquè Jesús hi ha passat, l’ha vençuda i nosaltres formem la mateixa cordada.
- El deixeble llegeix, medita, prega amb l’Antic i el Nou Testament, on hi troba una Paraula que és Bona Notícia, orientació, ànim, coratge i, alhora, exigència.
- El deixeble s’interessa per la persona concreta, la seva història, vida, necessitats i, si cal oferir-se per a un servei, el fa; i si cal fer festa, en participa; i si cal oferir consol, l’ofereix.
- El deixeble necessita un aliment que és el Crist, per restar-hi unit, rebre els seus dons i donar fruit. Per això participa, sobretot els diumenges, de l’Eucaristia amb els altres germans en la fe.
- El deixeble camina al costat dels altres deixebles, formant part de la família que és l’Església.
- El deixeble esdevé proïsme, capaç de dialogar, d’ajudar, de sacrificar-se pels altres, tot explicant i donant testimoni de les raons de la seva vida i, sobretot, oferint la pròpia experiència d’amistat amb Jesús.
- El deixeble, malgrat les ofertes més fàcils i les dreceres més atraients que se li ofereixen, no abandona.
- El deixeble pot contemplar el món, els fets, les persones i ell mateix d’una manera diferent, des de la mirada amorosa de Déu, que reconeix en Jesús, gràcies a la pregària.
- El deixeble té Maria com a Mare, se li confia i se sent encoratjat a respondre –com Ella- amb un sí a la missió a la qual Déu el crida.
SIGUEU MEMBRES VIUS DE L’ESGLÉSIA, LA FAMÍLIA DE DÉU.
Sí, l’Església us necessita, us necessitem, per rejovenir-la, per fer-la llar acollidora per als altres joves. I vosaltres la necessiteu perquè us ofereix el Crist i els seus dons. L’Església us acompanya en el vostre camí, i hi trobareu el perdó, la fortalesa, la pau, el millor tresor.
Visqueu units i sigueu membres vius de la nostra família eclesial, la de Jesús i la de tots nosaltres, malgrat que a vegades enfosquim el seu rostre. Col·laboreu a fer-la més bonica, més atraient, més coherent amb la Bona Notícia que ofereix.
CONFIEU EN L’ESPERIT!
Sense el gran do de Jesús, l’Esperit Sant, res no podem.
L’Esperit:
- Renta tot el que no és net, en nosaltres i fora de nosaltres.
- Rega el que és sec, sigui de fe, d’esperança, d’estimació, de raons per a viure. Aigua que amoroseix tantes i tantes sequeres interiors.
- Guareix tota malaltia.
- Suavitza les nostres asprors, malhumor, tensions, dureses.
- Ens enfervoreix quan el desamor a Déu i als altres se’ns arrapa al cor.
- Ens condueix ben regits i orientats.
- Dóna el mèrit de la virtut, el camí de la salut, la joia immortal i plena.
Amb els dons de l’Esperit, recolzats en l’amor de Déu-Pare, acompanyats cada dia pel Senyor Jesús, visqueu la vostra vida de cada dia, a la família, al treball o estudiant, a la parròquia, al grup o moviment...sense por i amb la joia de ser testimonis de la Bona Nova.
Amb tot l’afecte i la benedicció dels vostres bisbes.
23/5/10
Jo sóc amb vosaltres cada dia...
Gràcies a tots i a totes per participar a l'Aplec de l'Esperit a Terrassa!
- Amb vosaltres cada dia -
(Joan Àguila i Genís Sobrado)
Quan no pots explicar què és el que et crema per dintre.
Quan no saps on anar ni el perquè d’allò que fas.
Quan no trobes ningú que t’escolti ni et comprengui.
tu, tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc.
Quan el fred i la por fan que et tanquis en l’angoixa .
Quan la nit del dolor dóna vida al teu malson.
Quan el son de l’oblit fa que cloguis les parpelles
i quan creus que estàs sol no t’oblidis que jo sóc...
Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia.
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols.
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.
Quan no queden raons per seguir la nostra lluita.
Quan els vells ideals ja no pinten les parets.
Quan l’antiga opressió ara és moda que hipnotitza,
tu, tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc...
Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.
- Amb vosaltres cada dia -
(Joan Àguila i Genís Sobrado)
Quan no pots explicar què és el que et crema per dintre.
Quan no saps on anar ni el perquè d’allò que fas.
Quan no trobes ningú que t’escolti ni et comprengui.
tu, tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc.
Quan el fred i la por fan que et tanquis en l’angoixa .
Quan la nit del dolor dóna vida al teu malson.
Quan el son de l’oblit fa que cloguis les parpelles
i quan creus que estàs sol no t’oblidis que jo sóc...
Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia.
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols.
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.
Quan no queden raons per seguir la nostra lluita.
Quan els vells ideals ja no pinten les parets.
Quan l’antiga opressió ara és moda que hipnotitza,
tu, tranquil, no estàs sol, no t’oblidis que jo sóc...
Amb vosaltres, amb vosaltres cada dia
Amb vosaltres, jo mai no us deixaré sols
Amb vosaltres, l’Esperit serà per sempre, amb vosaltres.
20/5/10
Imatges i reflexions de la Vetlla del 15 de maig.
Per ampliar aquesta informació:
IMPRESSIONANT (Estada de la Creu de les JMJ a l’Arxidiòcesi de Tarragona)
Fotografies cedides per l’Arquebisbat de Tarragona (Departament de Mitjans de Comunicació social) i text, a partir del que vam seguir a la Pregaria.
Havia arribat l'hora de Jesús, l'hora de passar d'aquest món al Pare, l'hora d'atreure tothom cap a ell, l'hora de ser glorificat, per aquesta hora havia vingut al món. Fou l'hora del silenci fet Paraula, l'hora de la creu, l'hora de la salvació. Jesús va ser fidel fins a la mort i una mort de creu. Com d'entre els últims, com a compliment i testimoni de la magnitud i el poder misericordiós de Déu. L'amor regava amb sang la creu i la creu s'alçava com a signe per sempre de la seva perpetua fidelitat. A la muntanya del calvari, Déu va plantar la seva tenda. El nou temple de Déu que és en l'amor. Ara en la calma d’aquesta nit, de manera pausada, llarga i atenta disposem-nos a vetllar a la seva presència.
Maria Magdalena: Reflexió (Elisenda Roig)
El dolor m'ofegava el cor, el dolor de la creu m'esquinçava les entranyes, no entenia res, em privava la mirada. No vaig ser capaç d'entendre el que suposava, la creu. El Senyor, el meu Senyor des d'ella ens havia de mostrar com ens estimava. I el mateix Senyor, en un matí que no oblidaré mai, va il·luminar la meva vida amb la claror Pasqual de la seva mirada. És viu! El vaig veure, entre batecs d'incomprensió i l'estupor d'una nova esperança. El temps mai més ha estat igual, Ell és amb mi, amb nosaltres. Ell m'ha impulsat a superar el dolor i la rutina, a viure abocada al compromís en bé del seu Regne, d'un món nou, un altre món possible segons les coordenades de la seva paraula.
Mare de Déu: Reflexió (Antònia -El Vendrell-)
Una espasa em travessarà el pit, i aquesta espasa va tenir forma de creu. Però fill, avui la teva mare contempla el dolor des de la pau de la fe, i la fortalesa de l'esperança. Tu vas penetrar en el meu interior, i tota jo, ja per sempre, he viscut inundada per la teva presència. Vas fer brollar en el meu interior la vida i la vida ha brollat, per la teva resurrecció, a les entranyes de la història i per sempre pot ser gaudida i contemplada. La teva creu és una crida a no anteposar res al teu amor, a viure lliurat a la contemplació i a la lloança.
St. Joan: Reflexió (Néstor Abellán)
Res us passà per alt, res, per insignificant que sembli, res resta ocult als ulls de Déu. Des del tron de la creu em demanares que cuidés a la teva mare. I en aquesta petició tu hi figuraves una manera de viure lliurat al servei a l'Església, em cridaves a restar al servei d'aquells més fràgils, al servei dels petits, al servei de l'amor fraternal a una vida lliurada, amb radicalitat, a amorosir i prevenir les creus quotidianes.
St. Pere: Reflexió (Jordi Sala)
Recordo aquell matí de divendres com si fos ara. Vaig tenir por i et vaig negar. Tres vegades et vaig negar! I això que dies abans m’havia jurat de seguir-te passés el que passés! Malgrat tot, tu, Jesús, vas voler donar-me una nova oportunitat, perquè ja sabies de quin fang estava fet, i estic segur que el dia que em vas cridar vora del llac de Galilea ja coneixies el meu cor i tot el que s’hi amagava. Ara, Jesús, vull viure per a tu i per anunciar la teva Paraula de Vida. Tu m’has fet pastor del teu ramat, i jo, amb aquestes pobres mans que tinc, enmig de les meves febleses, vull mostrar a tots com n’és de gran el teu Amor. Vull ser font de benedicció. Vull ser per a l’Església ferment de comunió i un treballador incansable en bé del teu regne. Jesús, tu que ets el Messies de Déu, et prego que m’ajudis a ser una imatge teva enmig dels meus germans, amb radicalitat, amb profund esperit de servei al teu Poble, anunciant a tots els homes i dones del nostre temps, la teva Vida; una Vida que és Llum per a tota la Humanitat.
St. Jaume: Reflexió (Cristian-El Vendrell-)
El foc em crema per dintre mentre recordo aquestes paraules sortint dels teus llavis, Senyor. Vull agafar el poc que tinc i anar-me’n a l’altre punta del món a anunciar als homes i dones que no et coneixen com n’és de gran la gesta que has obrat en favor de la Humanitat. Sento dins meu la necessitat de sortir de casa, de fer camí, i anunciar als que trobi la Paraula de la Vida que vaig sentir de la teva boca. I com en seria de feliç de poder-ho fer! Per això et demano la força anunciar-te entre els que no et coneixen, entre els que viuen en situacions difícils i doloroses, entre els que caminen marcats per la injustícia i la por. Jo vull ser per a ells un signe del teu amor. Tu m’acompanyes arreu on sigui. Ja no tinc cap por, perquè tu ets amb mi per sempre més.
Hem compartit amb goig aquesta estona de pregària i d’adoració davant de la Creu. Ara som convidats, si volem, a prolongar el que hem viscut, en actitud d’intimitat davant de Déu. Per tal de poder fer-ho possible us convidem a quedar-vos una estona més, tot pregant i cantant, i passant a adorar la Creu de les Jornades Mundials de la Joventut. Una bona manera de fer-ho és acostant-nos-hi per fer-li un petó com a signe d’agraïment, i deixant en una urna que serà
instal·lada per a tal fi, les intencions de pregària que portem en el cor. Aquesta segona part de la vetlla, doncs, vol traslladar el que hem experimentat i sentit durant la darrera hora, al terreny de la intimitat personal, de la relació amb Jesús. Malgrat tot, els que decidiu de marxar podeu fer-ho lliurement, sempre amb actitud de silenci i amb respecte, per no trencar el clima de silenci i de contemplació. Moltes gràcies per la vostra assistència i que Déu us beneeixi.
IMPRESSIONANT (Estada de la Creu de les JMJ a l’Arxidiòcesi de Tarragona)
Fotografies cedides per l’Arquebisbat de Tarragona (Departament de Mitjans de Comunicació social) i text, a partir del que vam seguir a la Pregaria.
Havia arribat l'hora de Jesús, l'hora de passar d'aquest món al Pare, l'hora d'atreure tothom cap a ell, l'hora de ser glorificat, per aquesta hora havia vingut al món. Fou l'hora del silenci fet Paraula, l'hora de la creu, l'hora de la salvació. Jesús va ser fidel fins a la mort i una mort de creu. Com d'entre els últims, com a compliment i testimoni de la magnitud i el poder misericordiós de Déu. L'amor regava amb sang la creu i la creu s'alçava com a signe per sempre de la seva perpetua fidelitat. A la muntanya del calvari, Déu va plantar la seva tenda. El nou temple de Déu que és en l'amor. Ara en la calma d’aquesta nit, de manera pausada, llarga i atenta disposem-nos a vetllar a la seva presència.
Maria Magdalena: Reflexió (Elisenda Roig)
El dolor m'ofegava el cor, el dolor de la creu m'esquinçava les entranyes, no entenia res, em privava la mirada. No vaig ser capaç d'entendre el que suposava, la creu. El Senyor, el meu Senyor des d'ella ens havia de mostrar com ens estimava. I el mateix Senyor, en un matí que no oblidaré mai, va il·luminar la meva vida amb la claror Pasqual de la seva mirada. És viu! El vaig veure, entre batecs d'incomprensió i l'estupor d'una nova esperança. El temps mai més ha estat igual, Ell és amb mi, amb nosaltres. Ell m'ha impulsat a superar el dolor i la rutina, a viure abocada al compromís en bé del seu Regne, d'un món nou, un altre món possible segons les coordenades de la seva paraula.
Mare de Déu: Reflexió (Antònia -El Vendrell-)
Una espasa em travessarà el pit, i aquesta espasa va tenir forma de creu. Però fill, avui la teva mare contempla el dolor des de la pau de la fe, i la fortalesa de l'esperança. Tu vas penetrar en el meu interior, i tota jo, ja per sempre, he viscut inundada per la teva presència. Vas fer brollar en el meu interior la vida i la vida ha brollat, per la teva resurrecció, a les entranyes de la història i per sempre pot ser gaudida i contemplada. La teva creu és una crida a no anteposar res al teu amor, a viure lliurat a la contemplació i a la lloança.
St. Joan: Reflexió (Néstor Abellán)
Res us passà per alt, res, per insignificant que sembli, res resta ocult als ulls de Déu. Des del tron de la creu em demanares que cuidés a la teva mare. I en aquesta petició tu hi figuraves una manera de viure lliurat al servei a l'Església, em cridaves a restar al servei d'aquells més fràgils, al servei dels petits, al servei de l'amor fraternal a una vida lliurada, amb radicalitat, a amorosir i prevenir les creus quotidianes.
St. Pere: Reflexió (Jordi Sala)
Recordo aquell matí de divendres com si fos ara. Vaig tenir por i et vaig negar. Tres vegades et vaig negar! I això que dies abans m’havia jurat de seguir-te passés el que passés! Malgrat tot, tu, Jesús, vas voler donar-me una nova oportunitat, perquè ja sabies de quin fang estava fet, i estic segur que el dia que em vas cridar vora del llac de Galilea ja coneixies el meu cor i tot el que s’hi amagava. Ara, Jesús, vull viure per a tu i per anunciar la teva Paraula de Vida. Tu m’has fet pastor del teu ramat, i jo, amb aquestes pobres mans que tinc, enmig de les meves febleses, vull mostrar a tots com n’és de gran el teu Amor. Vull ser font de benedicció. Vull ser per a l’Església ferment de comunió i un treballador incansable en bé del teu regne. Jesús, tu que ets el Messies de Déu, et prego que m’ajudis a ser una imatge teva enmig dels meus germans, amb radicalitat, amb profund esperit de servei al teu Poble, anunciant a tots els homes i dones del nostre temps, la teva Vida; una Vida que és Llum per a tota la Humanitat.
St. Jaume: Reflexió (Cristian-El Vendrell-)
El foc em crema per dintre mentre recordo aquestes paraules sortint dels teus llavis, Senyor. Vull agafar el poc que tinc i anar-me’n a l’altre punta del món a anunciar als homes i dones que no et coneixen com n’és de gran la gesta que has obrat en favor de la Humanitat. Sento dins meu la necessitat de sortir de casa, de fer camí, i anunciar als que trobi la Paraula de la Vida que vaig sentir de la teva boca. I com en seria de feliç de poder-ho fer! Per això et demano la força anunciar-te entre els que no et coneixen, entre els que viuen en situacions difícils i doloroses, entre els que caminen marcats per la injustícia i la por. Jo vull ser per a ells un signe del teu amor. Tu m’acompanyes arreu on sigui. Ja no tinc cap por, perquè tu ets amb mi per sempre més.
Hem compartit amb goig aquesta estona de pregària i d’adoració davant de la Creu. Ara som convidats, si volem, a prolongar el que hem viscut, en actitud d’intimitat davant de Déu. Per tal de poder fer-ho possible us convidem a quedar-vos una estona més, tot pregant i cantant, i passant a adorar la Creu de les Jornades Mundials de la Joventut. Una bona manera de fer-ho és acostant-nos-hi per fer-li un petó com a signe d’agraïment, i deixant en una urna que serà
instal·lada per a tal fi, les intencions de pregària que portem en el cor. Aquesta segona part de la vetlla, doncs, vol traslladar el que hem experimentat i sentit durant la darrera hora, al terreny de la intimitat personal, de la relació amb Jesús. Malgrat tot, els que decidiu de marxar podeu fer-ho lliurement, sempre amb actitud de silenci i amb respecte, per no trencar el clima de silenci i de contemplació. Moltes gràcies per la vostra assistència i que Déu us beneeixi.
17/5/10
VETLLA DE PREGÀRIA
Aquest dissabte dia 15 de maig els joves de la parròquia de Sant Pau vàrem participar en la vetlla de de pregària per l'arribada de la creu de les Jornades Mundials de la Joventut. Va ser una vetlla molt maca i en alguns moments emocionant. Gràcies a tots per ser-hi i pel vostre esforç. Ens veurem aviat a Terrassa a l'aplec de l'esperit!
13/5/10
No pot ser...
No tinc paraules, quin menyspreu més gran cap a una persona que ho està passant malament.
18/4/10
Tu tens la clau
Només et falta una cosa
Però ets massa ric per fer-ho
El tresor més gran el tens amagat
Sota el forrellat del teu cor.
Comprenc la teva tristesa
Sé que cerques la felicitat
Seràs feliç si per mi treballes
Malgrat qualsevol dificultat.
Obre el cor i descobreix-te
Res no t'ha de fer cap por
Que sóc a la porta i truco
I nom nomé s tu tens la clau (2)
Camino sempre al teu costat
Potser te n’has adonat
Vull obrir-te el cor perquè comprenguis
El sentit de tot plegat.
Amb el servei i la constància
Tot serà molt més senzill
Descobrint l'Amor que mai no passa
I acceptant el compromís.
Obre el cor i descobreix-te
Res no t'ha de fer cap por
Que sóc a la porta i truco
I nom nomé s tu tens la clau (2)
Però ets massa ric per fer-ho
El tresor més gran el tens amagat
Sota el forrellat del teu cor.
Comprenc la teva tristesa
Sé que cerques la felicitat
Seràs feliç si per mi treballes
Malgrat qualsevol dificultat.
Obre el cor i descobreix-te
Res no t'ha de fer cap por
Que sóc a la porta i truco
I nom nomé s tu tens la clau (2)
Camino sempre al teu costat
Potser te n’has adonat
Vull obrir-te el cor perquè comprenguis
El sentit de tot plegat.
Amb el servei i la constància
Tot serà molt més senzill
Descobrint l'Amor que mai no passa
I acceptant el compromís.
Obre el cor i descobreix-te
Res no t'ha de fer cap por
Que sóc a la porta i truco
I nom nomé s tu tens la clau (2)
22/3/10
"Jesus Camp"
Divendres, 20 de març, “Sense ficció” va presentar la producció “Jesus Camp”, nominat a l’Oscar al millor documental 2007. El treball aborda un campament cristià per a nens, situat a Dakota del Nord, en el qual s’ensenya a nens de poc més de 6 anys a ser "soldats cristians de l’exèrcit de Déu". En aquests "campaments de Jesús" s’instrueix en el cristianisme evangèlic milions de nens americans amb la missió de "conquistar Amèrica per a Crist", i se’ls entrena perquè siguin "soldats" de l’exèrcit de Déu i part del futur polític d’Amèrica.
Basat en les experiències de tres nens, Levi —de 12 anys—, Tory —de 10— i Rachael —de 9—, que assisteixen a un campament d’estiu anomenat Kids on Fire, a l’estat de Dakota, les directores Heidi Ewing i Rachel Grady mostren la missió de la pastora Becky Fischer: formar els nens des de ben petits perquè abracin el cristianisme a través de programes intensos d’instrucció evangèlica, en què se’ls ensenya que "els bruixots són enemics de Déu. Si Harry Potter hagués sortit a la Bíblia, hauria estat condemnat a mort.”
Fitxa
TÍTOL ORIGINAL: “Jesus Camp”
ANY: 2006
PAÍS: Estats Units
DIRECCIÓ: Heidi Ewing i Rachel Grady
GUIÓ: Heidi Ewing i Rachel Grady
MÚSICA: Michael Furjanic i Neill Sanford Livingston
FOTOGRAFIA: Mira Chang i Jenna Rosher
PRODUCTORA: Magnolia Pictures, A&E Indiefilms / Loki Films
WEB OFICIAL: www.lokifilms.com
Què en penseu?
Basat en les experiències de tres nens, Levi —de 12 anys—, Tory —de 10— i Rachael —de 9—, que assisteixen a un campament d’estiu anomenat Kids on Fire, a l’estat de Dakota, les directores Heidi Ewing i Rachel Grady mostren la missió de la pastora Becky Fischer: formar els nens des de ben petits perquè abracin el cristianisme a través de programes intensos d’instrucció evangèlica, en què se’ls ensenya que "els bruixots són enemics de Déu. Si Harry Potter hagués sortit a la Bíblia, hauria estat condemnat a mort.”
Fitxa
TÍTOL ORIGINAL: “Jesus Camp”
ANY: 2006
PAÍS: Estats Units
DIRECCIÓ: Heidi Ewing i Rachel Grady
GUIÓ: Heidi Ewing i Rachel Grady
MÚSICA: Michael Furjanic i Neill Sanford Livingston
FOTOGRAFIA: Mira Chang i Jenna Rosher
PRODUCTORA: Magnolia Pictures, A&E Indiefilms / Loki Films
WEB OFICIAL: www.lokifilms.com
Què en penseu?
14/3/10
QUEDA'10
Avui el grup de joves de la parròquia ha participat en la trobada de joves de l'Arquebisbat a Valls.
Gràcies a tots per ser-hi!
2/3/10
Sisena reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
Seria fantàstic que entre el bé i el mal hi hagués un equilibri.
Seria fantàstic millorar la teva vida i la dels demés.
Seria fantàstic que les coses fantàstiques no estiguin només als contes.
Seria fantàstic que les mans servissin per acariciar i no per pegar.
Seria fantàstic que podem demostrar l'amor de Déu sense que es riguin de tu.
Seria fantàstic que les coses dolentes s'arreglessin en un obrir i tancar d'ulls.
Seria fantàstic que les persones pobres, sense educació o marginades fossin coses del passat.
Seria fantàstic que cada cop que ens imaginéssim una cosa, es fes realitat.
Que tota la gent cantés d'alegria i que sentís la música.
Seria fantàstic que els deures o les coses que no ens agraden les trobéssim fetes.
Seria fantàstic que tots ens ajudéssim que no hi hagués pobresa, deutes, quart món...
Seria fantàstic que la vida no hi hagués problemes.
Però sense els problemes, els deures i el mal, ens avorriríem.
Seria fantàstic que les coses dolentes s'arreglessin en un obrir i tancar d'ulls.
Seria fantàstic comunicar a la gent l'amor que ens dóna Déu, sense que se'n riguin de tu.
Seria fantàstic que la fe i l'esperança que té la gent fos una cosa permanent dins del nostre cor.
Seria fantàstic que els amics no es poguessin comptar amb els dits de les mans i els dels peus tots junts.
Seria fantàstic que les persones pobres, sense educació o marginades fossin coses del passat.
Seria fantàstic que els accident de trànsit només fossin accidents, és a dir, que no fossin causats per les persones irresponsables que només pensen amb ells, és a dir, que només passessin molt poc.
Seria fantàstic que les coses fantàstiques no estiguin només als contes, sinó a la realitat.
Seria fantàstic parlar d'amor sense que es riguin de tu.
Seria fantàstic que les mans serveixin per acariciar i no per pegar.
Seria fantàstic... un món fantàstic, tot perfecte, sense pobresa, fam... Però de vegades cal reflexionar en què passaria si tot fos fantàstic? No hi hauria esforç de la gent per intentar crear un món millor, tot vindria fet.
Seria fantàstic que la gent s'esforces una mica per millorar la seva pròpia vida i les dels demés.
Grup de la Mª del Mar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
Seria fantàstic millorar la teva vida i la dels demés.
Seria fantàstic que les coses fantàstiques no estiguin només als contes.
Seria fantàstic que les mans servissin per acariciar i no per pegar.
Seria fantàstic que podem demostrar l'amor de Déu sense que es riguin de tu.
Seria fantàstic que les coses dolentes s'arreglessin en un obrir i tancar d'ulls.
Seria fantàstic que les persones pobres, sense educació o marginades fossin coses del passat.
Seria fantàstic que cada cop que ens imaginéssim una cosa, es fes realitat.
Que tota la gent cantés d'alegria i que sentís la música.
Seria fantàstic que els deures o les coses que no ens agraden les trobéssim fetes.
Seria fantàstic que tots ens ajudéssim que no hi hagués pobresa, deutes, quart món...
Seria fantàstic que la vida no hi hagués problemes.
Però sense els problemes, els deures i el mal, ens avorriríem.
Seria fantàstic que les coses dolentes s'arreglessin en un obrir i tancar d'ulls.
Seria fantàstic comunicar a la gent l'amor que ens dóna Déu, sense que se'n riguin de tu.
Seria fantàstic que la fe i l'esperança que té la gent fos una cosa permanent dins del nostre cor.
Seria fantàstic que els amics no es poguessin comptar amb els dits de les mans i els dels peus tots junts.
Seria fantàstic que les persones pobres, sense educació o marginades fossin coses del passat.
Seria fantàstic que els accident de trànsit només fossin accidents, és a dir, que no fossin causats per les persones irresponsables que només pensen amb ells, és a dir, que només passessin molt poc.
Seria fantàstic que les coses fantàstiques no estiguin només als contes, sinó a la realitat.
Seria fantàstic parlar d'amor sense que es riguin de tu.
Seria fantàstic que les mans serveixin per acariciar i no per pegar.
Seria fantàstic... un món fantàstic, tot perfecte, sense pobresa, fam... Però de vegades cal reflexionar en què passaria si tot fos fantàstic? No hi hauria esforç de la gent per intentar crear un món millor, tot vindria fet.
Seria fantàstic que la gent s'esforces una mica per millorar la seva pròpia vida i les dels demés.
Grup de la Mª del Mar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
27/2/10
Cinquena reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
Fa quinze dies vam quedar que cadascú a casa es llegiria el Llença-t’hi i hi subratllaria allò que li semblés més interessant o amb què se sentís més identificat. Durant la sessió de catequesi vam comentar entre tots els fragments triats.
A tall de resum, vam apuntar les següents idees:
Dependre de l’Església es veu a cops excessiu (per fora es veu d’una manera, però per dins és d’una altra)
Ens movem molt per intuïcions; una és la por del desconegut
“No jutgeu i no sereu jutjats”: hauríem de tenir més present aquesta frase
Seria fantàstic que ens atrevíssim a ser com diem que volem ser
NO TINGUIS POR!
Sigues sincer si vols guanyar
Cristina, Maria, Anna, Pablo, Xavier, Josep M., Cristina i Empar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
A tall de resum, vam apuntar les següents idees:
Dependre de l’Església es veu a cops excessiu (per fora es veu d’una manera, però per dins és d’una altra)
Ens movem molt per intuïcions; una és la por del desconegut
“No jutgeu i no sereu jutjats”: hauríem de tenir més present aquesta frase
Seria fantàstic que ens atrevíssim a ser com diem que volem ser
NO TINGUIS POR!
Sigues sincer si vols guanyar
Cristina, Maria, Anna, Pablo, Xavier, Josep M., Cristina i Empar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
26/2/10
Quarta reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
El grup del Josep maria vam pensar un parell de frases més que seria bonic afegir:
Seria fantàstic no necessitar lleis,
seria fantàstic que tothom tingués el que volgués,
seria fantàstic que sapiguem compartir,
seria fantàstic que no faltés l'amor
i seria fantàstic no tenir prejudicis de cap tipus.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
Seria fantàstic no necessitar lleis,
seria fantàstic que tothom tingués el que volgués,
seria fantàstic que sapiguem compartir,
seria fantàstic que no faltés l'amor
i seria fantàstic no tenir prejudicis de cap tipus.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
22/2/10
Tercera reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
Seria fantàstic que totes les bombes grosses es convertissin en roses.
Seria fantàstic que totom fos més creient.
Seria fantàstic que la gent compartís i s'acabés la fam en el món.
Seria fantàstic que parlant es solucionessin el problemes i s'acabés tot tipus de violència.
Seria fantàstic que mai més hagués una mort per violència doméstica i això fos la norma.
Seria fantàstic que les famílies estiguessin més unides.
Grup de la Mercè.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
Seria fantàstic que totom fos més creient.
Seria fantàstic que la gent compartís i s'acabés la fam en el món.
Seria fantàstic que parlant es solucionessin el problemes i s'acabés tot tipus de violència.
Seria fantàstic que mai més hagués una mort per violència doméstica i això fos la norma.
Seria fantàstic que les famílies estiguessin més unides.
Grup de la Mercè.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
21/2/10
Segona reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
Nosaltres sabíem que hi havia un grup de joves, però no havíem sentit mai el Llença-t’hi. Des del primer moment, quan ho hem llegit ens ha semblat interessant, ja que hem vist com treballen els joves. A més tot el que diu l’apartat no tinguis por es veritat. Hem subratllat el que més ens ha agradat:
[...]Parlem i escoltem, contemplem i ens relacionem, estem atents al nostre voltant i interactuem amb ell, anem coneixent i aprenent, però tot així de vegades creiem que ho sabem tot, que el que pensem i creiem és el correcte…[...]
[...]Per a allò desconegut o allò que no entenem, una falsa auto-confiança, o també ens deixem portar pel que pensa la gent, pel què diran…[...]
[...]Hem d’acostar-nos humilment a lo desconegut per conèixer, cal acceptar el que tenim a prop i obrir la ment, hem de ser pacients i confiar sempre en la bondat i la bona fe del món.[...]
[...]Jesús ens va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Fem-ho doncs, serà el millor per tothom, però no pel sols fet de no fer-ho, sinó perquè hàgim aprés que no cal prejutjar, que es millor acceptar, conèixer i confiar.[...]
Per últim hem llegit l’article de Seria Fantàstic...ens Ha semblat un apartat molt bo i interessant. A més nosaltres afegiríem:
Seria fantàstic que no li tinguéssim por a Déu i no perdre la fe en ell mai.
Seria fantàstic que homes i dones fóssim tractats per igual, que no hi hagués més violència de gènere, que no hi haguessin més crits i morts.
Seria fantàstic que els nens visquessin com a nens, jugant i rient, passant-ho bé, no treballant com a esclaus, sense poder gaudir de la vida.
Seria fantàstic que cada vegada que aixequéssim la mà fos per donar la nostra ajuda a algú.
Seria fantàstic que els problemes només existissin a les matemàtiques i a la física.
Seria fantàstic que quan ens diguessin alguna cosa dolenta se’ns oblides ràpidament i contestéssim amb un somriure.
Seria fantàstic que de totes les persones que em trobo pel carrer, en les circumstancies que sigui, els hi donés una oportunitat i pensés en totes les coses bones que poden tenir.
Grup de l'Anna.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
[...]Parlem i escoltem, contemplem i ens relacionem, estem atents al nostre voltant i interactuem amb ell, anem coneixent i aprenent, però tot així de vegades creiem que ho sabem tot, que el que pensem i creiem és el correcte…[...]
[...]Per a allò desconegut o allò que no entenem, una falsa auto-confiança, o també ens deixem portar pel que pensa la gent, pel què diran…[...]
[...]Hem d’acostar-nos humilment a lo desconegut per conèixer, cal acceptar el que tenim a prop i obrir la ment, hem de ser pacients i confiar sempre en la bondat i la bona fe del món.[...]
[...]Jesús ens va dir “no jutgeu i no sereu jutjats”. Fem-ho doncs, serà el millor per tothom, però no pel sols fet de no fer-ho, sinó perquè hàgim aprés que no cal prejutjar, que es millor acceptar, conèixer i confiar.[...]
Per últim hem llegit l’article de Seria Fantàstic...ens Ha semblat un apartat molt bo i interessant. A més nosaltres afegiríem:
Seria fantàstic que no li tinguéssim por a Déu i no perdre la fe en ell mai.
Seria fantàstic que homes i dones fóssim tractats per igual, que no hi hagués més violència de gènere, que no hi haguessin més crits i morts.
Seria fantàstic que els nens visquessin com a nens, jugant i rient, passant-ho bé, no treballant com a esclaus, sense poder gaudir de la vida.
Seria fantàstic que cada vegada que aixequéssim la mà fos per donar la nostra ajuda a algú.
Seria fantàstic que els problemes només existissin a les matemàtiques i a la física.
Seria fantàstic que quan ens diguessin alguna cosa dolenta se’ns oblides ràpidament i contestéssim amb un somriure.
Seria fantàstic que de totes les persones que em trobo pel carrer, en les circumstancies que sigui, els hi donés una oportunitat i pensés en totes les coses bones que poden tenir.
Grup de l'Anna.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
Reflexió sobre el Llença-t'hi nº3 per joves de catequesi de confirmació.
El grup opina que els joves tindrien que donar les gràcies per les oportunitats i les avantatges que tenim, comprendre als que no tenen el mateix que nosaltres, sent humils amb ells. També fixar-nos en els petits detalls sent respectuosos amb els altres. Tractant a tot al món per igual i utilitzant correctament la nostra llibertat.
El grup opina que els joves tindrien que tenir agraïment per la gent que ens recolza i que ens donen la mà quan ho necessitem. La companyia ens ajuda a no estar sols perquè sempre tenim que confiar amb un amic de veritat per explicar-li els problemes ja que la soledat no val res.
El grup pensa que els joves tindrien que tenir respecte per la gent. Agrair a les persones que ens ajuden dia a dia i demostrar-li amb detalls encara que no tinguin importància. La companyia de la gent et fa més feliç i no la soledat.
El grup opina que un jove tindria que tenir agraïment pel que està rebent i sense esperar res a canvi, tindria que tenir companyia sempre i mai sentir-se sol, que pensés que la llibertat és per a tots i per igual, i que els detalls per petits que siguin tindrien que alegrar a tothom.
En qualsevol moment ens podem parlar i saber que és Déu en les nostres vides, que significa i el que representa, ser un exemple per a la resta de joves que no saben sobre Déu. Ens agradaria saber quin camí és el millor i quin és el que ens correspon. Un jove té que adonar-se’n dels errors que comet perquè Jesús ens ensenya a perdonar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
El grup opina que els joves tindrien que tenir agraïment per la gent que ens recolza i que ens donen la mà quan ho necessitem. La companyia ens ajuda a no estar sols perquè sempre tenim que confiar amb un amic de veritat per explicar-li els problemes ja que la soledat no val res.
El grup pensa que els joves tindrien que tenir respecte per la gent. Agrair a les persones que ens ajuden dia a dia i demostrar-li amb detalls encara que no tinguin importància. La companyia de la gent et fa més feliç i no la soledat.
El grup opina que un jove tindria que tenir agraïment pel que està rebent i sense esperar res a canvi, tindria que tenir companyia sempre i mai sentir-se sol, que pensés que la llibertat és per a tots i per igual, i que els detalls per petits que siguin tindrien que alegrar a tothom.
En qualsevol moment ens podem parlar i saber que és Déu en les nostres vides, que significa i el que representa, ser un exemple per a la resta de joves que no saben sobre Déu. Ens agradaria saber quin camí és el millor i quin és el que ens correspon. Un jove té que adonar-se’n dels errors que comet perquè Jesús ens ensenya a perdonar.
Joves de catequesi de confirmació de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
18/2/10
A partir del que proposa la 51a Campanya de Mans Unides.
Només ens cal un arbre per a canviar el món.
Amb el lema “Si vols promoure la pau, protegeix la creació” va convocar-se la Jornada mundial de la pau (1 de gener de 2010). Per a poder vèncer al canvi climàtic, a la fam i a la guerra cal un gran esforç per part nostra.
Hem d'imaginar a la nostra societat com un gran arbre mil·lenari. Els arbres es poden dividir bàsicament en tres parts: les arrels, el tronc i les fulles.
En les arrels ens hi trobem nosaltres, persones que formem part de la societat moderna i industrialitzada a la que amb un certa prepotència anomenem primer món. Estem sota a terra, en un lloc segur, a raser de les inclemències meteorològiques, però a les fosques no podem veure el món.
El tronc i les branques són les grans organitzacions mundials com: la ONU, Mans Unides, Unicef... que fan de pont entre les arrels i les fulles. - I en aquestes organitzacions, el testimoni de qui viu el compromís amb fidelitat a l’Evangeli (I Pe 3,15)-.
Les branques triguen temps a créixer, al començament són toves i trencadisses però al cap d'uns anys són resistents i serveixen de suport per a les fulles. Les fulles són els cooperants i els missioners anònims que treballen a primera línia, ajudant a aquelles persones que segons nosaltres viuen en un món de tercera o quarta categoria. També és cert que les fulles són la part de l'arbre més vulnerable, estan a mercè dels elements: el sol, el vent, la pluja, la neu, el fred i la calor.
Com ens han ensenyat a l'escola les fulles dels arbres aprofiten la llum del sol per transformar el diòxid de carboni de l'aire, uns dels gasos que causen l'efecte hivernacle, en oxigen essencial per a la vida a la Terra. Així mateix actuen les fulles de la nostra societat, agafen totes les coses dolentes del món i les retornen al món transformades en amor. No obstant les fulles són les primeres víctimes quan les tempestes de la guerra, la corrupció i el fanatisme religiós ataquen a l'arbre i les fan caure al terra. Per això calen també unes branques fortes i un bon tronc que proporcionin la protecció necessària i ajudin a les fulles a créixer de nou.
Totes les parts de l'arbre són importants, però crec que no hi hauria arbre sense arrels, aquest només servirien per fer llenya i cremar-los. Un arbre pot perdre les fulles però en creixen de noves. Es pot tallar un arbre des de la base del seu tronc, però hi ha espècies que des de les arrels pot créixer un altre arbre. Un arbre sense arrels pot caure a terra en qualsevol moment. Un arbre amb unes arrels molt petites no pot créixer molt, com és el cas dels bonsais japonesos. L'arbre necessita unes arrels fortes capaces de subministrar-li tots els nutrients i l'aigua que necessita per al seu creixement. La qualitat de la terra o la manca d'aigua no és cap excusa, molts arbres creixen al desert o en terres poc fèrtils, cert és també que necessiten més temps. Les arrels són el cor de l'arbre. Quan es planta una llavor la primera part que surt de la closca és una arrel.
Tots sabem també, que les arrels són difícils de canviar (Mt 13, 32). Amb més o menys traça la majoria de nosaltres sabria podar un arbre, amb unes tisores, i donar-li la forma desitjada segons les nostres necessitats. Però no ho podem fer així amb les arrels. Aquestes creixen molt a poc a poc, però amb el temps són capaces de trencar els marges i de moure les pedres. La nostra missió com a cristians és la de ser els jardiners d'aquest arbre. Però en la nostra vida només disposarem del temps per concentrar els nostres esforços en una de les tres parts de l'arbre. Llavors us suggereixo que llaureu, regueu i aboneu la terra perquè les arrels siguin tant grans i fortes que l'arbre es faci cada cop més gros i verd. És la feina més feixuga i desagraïda de totes. Treure les pedres de la terra, portar l'aigua i recollir l'adob comporta un esforç personal més gran que no el de podar o el de recollir les fulles del terra. I el resultat del nostre treball no es veurà fins d'aquí molts anys quan l'arbre sigui tant fort que ell sol pugui canviar tot l'aire de la Terra. Només així podrem fer d'aquest món un lloc en el que tots hi podrem viure feliços i en pau.
Grup de Joves de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
Amb el lema “Si vols promoure la pau, protegeix la creació” va convocar-se la Jornada mundial de la pau (1 de gener de 2010). Per a poder vèncer al canvi climàtic, a la fam i a la guerra cal un gran esforç per part nostra.
Hem d'imaginar a la nostra societat com un gran arbre mil·lenari. Els arbres es poden dividir bàsicament en tres parts: les arrels, el tronc i les fulles.
En les arrels ens hi trobem nosaltres, persones que formem part de la societat moderna i industrialitzada a la que amb un certa prepotència anomenem primer món. Estem sota a terra, en un lloc segur, a raser de les inclemències meteorològiques, però a les fosques no podem veure el món.
El tronc i les branques són les grans organitzacions mundials com: la ONU, Mans Unides, Unicef... que fan de pont entre les arrels i les fulles. - I en aquestes organitzacions, el testimoni de qui viu el compromís amb fidelitat a l’Evangeli (I Pe 3,15)-.
Les branques triguen temps a créixer, al començament són toves i trencadisses però al cap d'uns anys són resistents i serveixen de suport per a les fulles. Les fulles són els cooperants i els missioners anònims que treballen a primera línia, ajudant a aquelles persones que segons nosaltres viuen en un món de tercera o quarta categoria. També és cert que les fulles són la part de l'arbre més vulnerable, estan a mercè dels elements: el sol, el vent, la pluja, la neu, el fred i la calor.
Com ens han ensenyat a l'escola les fulles dels arbres aprofiten la llum del sol per transformar el diòxid de carboni de l'aire, uns dels gasos que causen l'efecte hivernacle, en oxigen essencial per a la vida a la Terra. Així mateix actuen les fulles de la nostra societat, agafen totes les coses dolentes del món i les retornen al món transformades en amor. No obstant les fulles són les primeres víctimes quan les tempestes de la guerra, la corrupció i el fanatisme religiós ataquen a l'arbre i les fan caure al terra. Per això calen també unes branques fortes i un bon tronc que proporcionin la protecció necessària i ajudin a les fulles a créixer de nou.
Totes les parts de l'arbre són importants, però crec que no hi hauria arbre sense arrels, aquest només servirien per fer llenya i cremar-los. Un arbre pot perdre les fulles però en creixen de noves. Es pot tallar un arbre des de la base del seu tronc, però hi ha espècies que des de les arrels pot créixer un altre arbre. Un arbre sense arrels pot caure a terra en qualsevol moment. Un arbre amb unes arrels molt petites no pot créixer molt, com és el cas dels bonsais japonesos. L'arbre necessita unes arrels fortes capaces de subministrar-li tots els nutrients i l'aigua que necessita per al seu creixement. La qualitat de la terra o la manca d'aigua no és cap excusa, molts arbres creixen al desert o en terres poc fèrtils, cert és també que necessiten més temps. Les arrels són el cor de l'arbre. Quan es planta una llavor la primera part que surt de la closca és una arrel.
Tots sabem també, que les arrels són difícils de canviar (Mt 13, 32). Amb més o menys traça la majoria de nosaltres sabria podar un arbre, amb unes tisores, i donar-li la forma desitjada segons les nostres necessitats. Però no ho podem fer així amb les arrels. Aquestes creixen molt a poc a poc, però amb el temps són capaces de trencar els marges i de moure les pedres. La nostra missió com a cristians és la de ser els jardiners d'aquest arbre. Però en la nostra vida només disposarem del temps per concentrar els nostres esforços en una de les tres parts de l'arbre. Llavors us suggereixo que llaureu, regueu i aboneu la terra perquè les arrels siguin tant grans i fortes que l'arbre es faci cada cop més gros i verd. És la feina més feixuga i desagraïda de totes. Treure les pedres de la terra, portar l'aigua i recollir l'adob comporta un esforç personal més gran que no el de podar o el de recollir les fulles del terra. I el resultat del nostre treball no es veurà fins d'aquí molts anys quan l'arbre sigui tant fort que ell sol pugui canviar tot l'aire de la Terra. Només així podrem fer d'aquest món un lloc en el que tots hi podrem viure feliços i en pau.
Grup de Joves de la Parròquia de Sant Pau de Tarragona.
12/2/10
SERIA FANTÀSTIC...
Seria fantàstic que tothom pogués tenir una vida digne ,un lloc on dormir i menjar ,també seria fantàstic que tothom pogués gaudir d'una família i uns amics que l'estimessin, que els desitjos de tothom es facin realitat i que totes les persones poguessin tenir la llibertat que es mereixen i ser tal com són sense por al que diran els altres .
Perquè tot això fos així els rics haurien de ser mes generosos i les persones hauríem de intentar no jutjar a la gent i deixar que tothom fos ell mateix .
Seria fantàstic que es trobessin cura a totes les malalties del món i que la gent que moris ho fes de vellesa.
Gemma Esteve, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Perquè tot això fos així els rics haurien de ser mes generosos i les persones hauríem de intentar no jutjar a la gent i deixar que tothom fos ell mateix .
Seria fantàstic que es trobessin cura a totes les malalties del món i que la gent que moris ho fes de vellesa.
Gemma Esteve, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
9/2/10
SERIA FANTÀSTIC...
Seria fantàstic un món sense pobresa amb igualtat socials. Que les desgràcies, els terratrèmols, els tsunamis i les desgràcies meteorològiques no passessin.
Que tothom tingués els problemes suficients i no excessius i que pugui viure i passejar pels carrers amb tranquil·litat sense preocupació de que si et roben, et violen o atraquen.
Serà un món sense gaires preocupacions però amb situacions que et fan valorar i veure la vida d’una altre manera.
Alejandra Cortés, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Que tothom tingués els problemes suficients i no excessius i que pugui viure i passejar pels carrers amb tranquil·litat sense preocupació de que si et roben, et violen o atraquen.
Serà un món sense gaires preocupacions però amb situacions que et fan valorar i veure la vida d’una altre manera.
Alejandra Cortés, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
SERIA FANTÀSTIC...
Seria fantàstic un món en el que tothom pogués tenir dret a ser persona, i ha ser tractada com a tal.
Seria fantàstic que tot allò que desitgéssim pogués tenir sentit i pogués fer-se realitat.
Seria fantàstic que totes aquelles persones que no tenen un sentit a la vida, que encara no han trobat el seu camí, el trobessin i el poguessin seguir per així poder arribar a fer allò que es proposin.
Andrea ,membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Seria fantàstic que tot allò que desitgéssim pogués tenir sentit i pogués fer-se realitat.
Seria fantàstic que totes aquelles persones que no tenen un sentit a la vida, que encara no han trobat el seu camí, el trobessin i el poguessin seguir per així poder arribar a fer allò que es proposin.
Andrea ,membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
22/1/10
SERIA FANTÀSTIC...
Seria fantàstic que el món que eretaran les pròximes generacions no estigués ple d'errors i problemes que haguèssin de solucionar
Marc Pagès,membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Marc Pagès,membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
SERIA FANTÀSTIC...
Resultaria força típic desitjar un món sense guerres ni violència; un món regnat per la pau i la igualtat. Parlo de típic però no de “prescindible”, que en cap cas s’impliquen l’un a l’altre.
Realment, seria fantàstic un món així; una utopia, si més no.
Seria fantàstic desconèixer paraules com tristesa o solitud, però potser llavors ens veuríem abocats a una cadena de monòtona felicitat. A la vegada, però, resultaria fantàstic que m’equivoqués i realment fos possible trobar l’equilibri dins el caos.
Seria magnífic que desapareguessin els prejudicis i anar per la vida sense compliments, anomenant les coses pel seu nom.
Seria fantàstic que l’esperança no es perdés mai, que ens trobéssim com a casa a tot arreu i que la felicitat s’encomanés només amb un somriure; que ningú es sentís desplaçat enlloc i que mai paguessin justos per pecadors.
Que utòpic i, alhora, que esperançador que existís només un sol món. Un sol món on desaparegués aquest capitalisme caníbal i hipòcrita al que estem sotmesos, on els somnis fossin de tots i les paraules servissin d’alguna cosa.
Però, al final, ens aturem a pensar i ens adonem que el món està mancat de tantíssimes coses que ni tan sols sabem quina és la nostra raó de ser.
I com d’equivocats anem quan creiem que poca cosa podem arreglar davant quelcom que ha estat erosionat durant segles i segles. Què fer, doncs, quan tot allò fantàstic per a nosaltres desapareix en un efímer segon, posant-nos la realitat al davant.
Que fantàstic seria que, finalment, s’acomplís la nostra utopia.
Anna Sardà, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
Realment, seria fantàstic un món així; una utopia, si més no.
Seria fantàstic desconèixer paraules com tristesa o solitud, però potser llavors ens veuríem abocats a una cadena de monòtona felicitat. A la vegada, però, resultaria fantàstic que m’equivoqués i realment fos possible trobar l’equilibri dins el caos.
Seria magnífic que desapareguessin els prejudicis i anar per la vida sense compliments, anomenant les coses pel seu nom.
Seria fantàstic que l’esperança no es perdés mai, que ens trobéssim com a casa a tot arreu i que la felicitat s’encomanés només amb un somriure; que ningú es sentís desplaçat enlloc i que mai paguessin justos per pecadors.
Que utòpic i, alhora, que esperançador que existís només un sol món. Un sol món on desaparegués aquest capitalisme caníbal i hipòcrita al que estem sotmesos, on els somnis fossin de tots i les paraules servissin d’alguna cosa.
Però, al final, ens aturem a pensar i ens adonem que el món està mancat de tantíssimes coses que ni tan sols sabem quina és la nostra raó de ser.
I com d’equivocats anem quan creiem que poca cosa podem arreglar davant quelcom que ha estat erosionat durant segles i segles. Què fer, doncs, quan tot allò fantàstic per a nosaltres desapareix en un efímer segon, posant-nos la realitat al davant.
Que fantàstic seria que, finalment, s’acomplís la nostra utopia.
Anna Sardà, membre del grup de joves d'iniciació de la parròquia.
18/1/10
Testimoniatge de fe lligat amb la realitat
Aquestes són les darreres paraules que l'Alcalde de Solsona va voler adreçar a la família, companys i conciutadans, i que ha pronunciat Aleix Albareda aquesta tarda en el seu funeral
Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!
Xavier Jounou i Bajo
Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles, Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s’han desviscut per mi i m’han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l’escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m’ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut.
En fi, m’he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m’he sentit, malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal; no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!
Xavier Jounou i Bajo
17/1/10
Una cita important!
Bona tarda,
Ahir us demanava “complicitat pastoral” per avançar en que la Parròquia avanci pel camí de la Caritat, fidels a Jesucrist i compromesos pels més pobres i amb les seves situacions. Ens ajudarà aconseguir que tot el que passa al món (avui, a Haiti!) sigui significatiu en la nostra vida i ens ajudi a comprendre-la a la llum de l’Evangeli. Llegia l’altre dia en un llibre de Mn.Rovira Belloso com això és del tot necessari per a que el nostre testimoni, avui ajudi:
“ ... els esdeveniments significatius que han passat (...) i que troben en l’Evangeli la llum adient per entendre’ls i viure’ls”, i també
“Dedicació preferent dels preveres i laics per fer de cada comunitat un centre expansiu d’ajut als pobres i malalts de l’entorn i dels llocs més necessitats d’aliments, aigua potable, escoles, sanitat i habitatge digne”.
Que aquesta sigui una setmana intensa, de pregària i Caritat, i que ens trobem, compromesos –els que puguem- el divendres, dia 22, a les 20:30, a la Parròquia en una “pinya” d’homes i dones, joves i grans, fidels a Jesucrist i compromesos pels pobres.
Cordialment
Joan Anton Cedó Perelló
Ahir us demanava “complicitat pastoral” per avançar en que la Parròquia avanci pel camí de la Caritat, fidels a Jesucrist i compromesos pels més pobres i amb les seves situacions. Ens ajudarà aconseguir que tot el que passa al món (avui, a Haiti!) sigui significatiu en la nostra vida i ens ajudi a comprendre-la a la llum de l’Evangeli. Llegia l’altre dia en un llibre de Mn.Rovira Belloso com això és del tot necessari per a que el nostre testimoni, avui ajudi:
“ ... els esdeveniments significatius que han passat (...) i que troben en l’Evangeli la llum adient per entendre’ls i viure’ls”, i també
“Dedicació preferent dels preveres i laics per fer de cada comunitat un centre expansiu d’ajut als pobres i malalts de l’entorn i dels llocs més necessitats d’aliments, aigua potable, escoles, sanitat i habitatge digne”.
Que aquesta sigui una setmana intensa, de pregària i Caritat, i que ens trobem, compromesos –els que puguem- el divendres, dia 22, a les 20:30, a la Parròquia en una “pinya” d’homes i dones, joves i grans, fidels a Jesucrist i compromesos pels pobres.
Cordialment
Joan Anton Cedó Perelló
Subscriure's a:
Missatges (Atom)