Dissabte passat vam fer l'estudi de l'evangeli, després de reunir-nos tots els militants per a llegir-lo, ens vam separar per a treballar-lo per grups.
L'evangeli parlava sobre els miracles de Jesús, la gent es queixava que ell només els feia fora de Natzaret i que allí mai l'havien vist fer res, se'l coneixia com a fill de Josep. Ell els respon citant a 2 profetes, els quals havien anat a purificar també fora del seu país natal.
Vam entendre que Jesús només feia miracles en llocs de fe; en canvi, aquells de Natzaret que ho demanaven només ho volien pel sol fet de veure un miracle, no pas per la seva fe i la seva bondat.
Realment ens prenem tot els que ens diuen o expliquen de la mateixa forma? És possible que hi hagi persones, que pel que sigui, si ens explica una experiència seva potser no ens la prenguem tant seriosament com ho faríem amb una altra. Potser no coneixem a les persones tant com ens creiem. El mateix passa amb aquests habitants de Natzaret, creuen que coneixen a Jesús, i tot el que els explica no s'ho prenen seriosament, fins i tot s'enfaden amb ell ja que els intenta donar una lliçó citant a 2 profetes.
Com a conclusió ens hem proposat eliminar els prejudicis de les persones que coneixem, intentar dedicar tot el nostre esforç a les experiències que ens expliquin i ajudar-los en tot el que puguem.
“En aquell temps, Jesús, a la sinagoga de Natzaret, començà així la seva explicació: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura.» Tothom ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia. Deien: «No és el fill de Josep, aquest?» Jesús els digué: «De segur que em retraureu aquesta dita: “Metge, cura’t tu mateix”: hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.» Però ell afegí: «Us ho dic amb tota veritat: no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal. En temps d’Elies, quan el cel, durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar pluja, i una gran fam s’apoderà de tot el país, ben segur que hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria.» En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga, indignats, es posaren a peu dret, el tragueren del poble i el dugueren cap a un cingle de la muntanya on hi havia el poble per estimbar-lo. Però ell se n’anà passant entremig d’ells” (Lc 4,21-30)
Grup de Joves - Sala Atenes
Llegeixo:
ResponElimina“Ens hem proposat eliminar els prejudicis de les persones que coneixem, intentar dedicar tot el nostre esforç a les experiències que ens expliquin i ajudar-los en tot el que puguem”.
L’experiència que feu de l’Evangeli, al Grup de joves, us ha acompanyat per plantejar-vos-ho amb rigor: Lc 4, 21-30.
Acostumats, com esteu a llegir i a treballar amb llibres que us exigeixen esforç per comprendre’ls i valoreu el que us han aportat i l’ajuda que suposen, també pel que fa a l’experiència de vida cristiana us proposo un text que us acompanyi.
Quin futur té per a vostè el cristianisme? Quines prioritats ha de subratllar avui dia la comunitat de creients? Què hauria de madurar per tal que succeeixi?
S’ho planteja Mons. Bruno Forte [arquebisbe de Chieti-Vasto (Itàlia), i teòleg (de qui ja us vaig aconsellar la seva reflexió “Hablar de Cristo a los jóvenes, en tiempos de crisis” –Ediciones Paulinas-)] al seu llibre “UNA TEOLOGÍA PARA LA VIDA”, capítol 27:
- “Em sembla que són vàries i diverses les prioritats que sorgeixen per al cristianisme dels començaments d’aquest tercer mil•lenni. La primera que voldria nombrar és la que es refereix a una renovada exigència d’espiritualitat en el context de l’època moderna. La modernitat havia contraposat la veritat universal i necessària de la raó i la veritat contingent de la vida, propiciant en el camp teològic aquell divorci entre reflexió i espiritualitat que va fer que la teologia fos àrida i més que res intel•lectual, i que caracteritzà al mateix temps a la espiritualitat com quelcom sobretot intimista i sentimental. L’època postmoderna ens impulsa a superar aquest abisme. L’alternativa que la fe suposa per les ideologies radica precisament en la possibilitat d’experimentar una relació personal amb la Veritat alimentada de l’escolta i del diàleg amb el Déu viu.
La veritat no és una cosa que es posseeixi, sinó Algú per qui deixar-se posseir. Aquest Algú és aquell que és en persona “l’universal concret”, el Crist que uneix cel i terra, eternitat i temps en si mateix. Lluny de semblar una evasió del món –segons deia la crítica de moda dels anys en què dominà una rampant ideologia–, la dimensió contemplativa de la vida i l’espiritualitat del seguiment del Crucificat ressuscitat sembla que són autèntiques reserves d’integritat humana i de vertadera sociabilitat. Això significa precisament que, enfront a la caiguda dels grans horitzons de sentit propis de la modernitat, els creients són cridats sobretot a testimoniar al Ressuscitat, qualificant-se com a deixebles seus i com a apassionats per aquella veritat seva que salva i allibera. Es tracta de tornar a l’excel•lència de Déu en la fe, elaborant una predicació i una teologia que siguin pròpiament “teològiques” i desenvolupant una praxis i un anunci que estiguin atents a l’últim horitzó, que en Crist s’ha revelat i ofert al món. Fan falta cristians adults, convençuts de la seva fe, experts en la vida de l’Esperit i disposats a donar raó de la seva esperança. Sobre la base d’aquestes consideracions val suposar que el futur del cristianisme –i en ell el de la teologia–, o serà marcadament místic i espiritual, o podrà contribuir molt poc a la superació de la crisi i als canvis en el món”.