Després vam entrar en el tema de la comunicació amb Déu: vam parlar sobre de quines formes ens hi podíem comunicar, quan ho fèiem, les nostres sensacions al fer-ho, per què ho fèiem, si ens servia d'alguna cosa...
Finalment, per acabar la sessió vam escoltar una altra cançó que parlava de la comunicació, aquesta en canvi, ho feia d'una forma negativa i criticant-la.
1r d'Iniciació als Grups de Joves
Un Grup d’iniciació és “d’iniciació a la VIDA CRISTIANA”, és a dir d’iniciciació, també, per COMUNICAR-NOS AMB DÉU.
ResponEliminaAquesta reflexió de Mons.Francesc Pardo, bisbe de Girona pot ajudar al tema “La COMUNICACIÓ AMB DÉU”. És una reflexió que la va escriure en motiu de la quaresma del darrer any, el 2012:
“PREGAR PER SENTIR-SE ESTIMAT I ESTIMAR.
Una de les actituds més fonamentals és la pregària. Crist pregava, i va ensenyar els deixebles a fer-ho. La pregària és certament la respiració de la vida cristiana. La pregària és un exercici d’amor. Qui estima de veritat prega, i qui prega de veritat, estima.
Moltes vegades, en la formació cristiana, a les reunions de formació, he parlat de la pregària. En el diàleg apareixien les dificultats per pregar, i que jo mateix he experimentat i sovint em trobo en la meva vida: “No sabem què hem de dir, ens distraiem molt sovint i pensem en el que ens cal fer o ens preocupa. A més, sembla que Déu no ens escolti, perquè hem demanat moltes coses i no se’ns han concedit. No tenim temps i —si hem de ser francs— ens sembla que és perdre el poc temps que tenim. Si ens demanen quelcom com a voluntaris ho farem però, pregar, què soluciona?” Podeu afegir-hi les dificultats que viviu. Tanmateix, la pregària és l’actitud fonamental de la vida cristiana. M’atreveixo a pronosticar que, qui no prega, aviat deixa de creure... i potser d’estimar com Jesús. Per què? Perquè en la pregària fem l’experiència personal i comunitària de Déu i del seu amor. Perquè en la pregària s’estableix la comunicació amb Déu, tant si l’escoltem com si hi parlem per lloar-lo, donar-li gràcies i presentar-li les nostres necessitats i les de tothom.
Per pregar calen unes actituds bàsiques i fonamentals.
• Confiança absoluta en Jesucrist, que pregava i ens manà fer-ho.
• Experiència de silenci. Sense el silenci exterior que ha d’ajudar-nos al silenci interior, difícilment podrem encetar una comunicació d’afecte en la qual escoltem i parlem des de la profunditat del nostre ésser. El silenci requereix un cert entrenament que pot ser costós en els inicis. Es tracta de cercar una experiència de “desert” sense necessitat d’anar al desert. Enmig dels molts sorolls de cada dia ens caldria saber cercar un “petit desert de butxaca” que no ens fa oblidar pas el que som i vivim, però ens permet contemplar-ho d’una manera molt diferent. El nostres temps i ritmes són agitats, i per això més que mai cal cercar temps de “silenci”. Cadascú ha de trobar el moment i l’espai més adient per aconseguir un temps de silenci.
• Consciència de pobresa. Som pobres homes, dèbils i necessitats de salvació, és a dir, de l’amor veritable, de perdó, de vida sense limitacions, de saciar el desig de felicitat, de realització... i no podem trobar la salvació en nosaltres mateixos. És fonamental saber-nos pobres davant de Déu, necessitats de tot i amb la urgència de demanar. Si confiem que les nostres obres, la nostra saviesa i les nostres destreses ens aconseguiran satisfer les sets més fondes, estarem satisfets, però equivocats, i lluny de sentir la necessitat de pregar.
• Desig de salvació, desig de Déu. Sí, desig de Déu i del que ens ofereix. Però penso també el desig que es manifesta en els qui cerquen respostes a les grans preguntes de la vida, en els qui cerquen com eixugar les sets més fondes del nostre ésser humà.
Manllevo un fragment d’una pregària de sant Anselm: “Ensenyeu-me a cercar-vos i mostreu-vos a mi quan us busqui, perquè no puc cercar-vos si vós no m’ensenyeu, ni puc trobar-vos si vós no us mostreu. Us cercaré amb el desig, us desitjaré amb la recerca, us trobaré tot estimant-vos, i us estimaré tot trobant-vos.
• Cercar algú o alguna comunitat que ens ensenyi a pregar i ens hi acompanyi. Sense algú que ens ajudi a pregar, sense algú que ens acompanyi i ens faci superar les dificultats, serà difícil perseverar en la pregària. Participar en les pregàries de la parròquia, pregar en grup —si tenim la sort de tenir-ne— i demanar consell és del tot necessari per pregar.
Mons. Francesc Pardo i Artigas / Bisbe de Girona”